Mallorca Rural Experience

Etapa 2: L'alzinar i el seu patrimoni etnològic

​

A la ruta per l'interior de l’alzinar visitarem els forns de calç, els colls de tord, els rotllos de les sitges i les runes de les construccions de suport a les famílies que antany treballaven en aquest paratge. Aquests elements formen part de l'explotació tradicional del bosc mallorquí i avui dia estan en desús. No obstant això, alguns d'ells han estat restaurats en el seu emplaçament original per recrear amb el màxim detall aquestes peculiars tradicions i permetre al visitant conèixer-les de primera mà.

Un coll de tord és l'espai que queda entre el brancatge de dos arbres per on solen passar els ocells a l’alba i al vespre, que s'aprofita per situar els filats, xarxes que atrapen a aquestes aus quan entren i surten del bosc. Durant aquesta etapa passem devora de 2 d'ells, podent observar el tipus de camuflatge i emplaçament adequats per a aquest tipus de caça tradicional.

Els rotllos són el vestigi que queda de les sitges. Al llarg del recorregut ens trobem amb més de 6 d'aquestes plataformes circulars i en concret podrem observar una doble sitja molt peculiar, que dóna a entendre la gran capacitat de generar carbó que tenia aquest alzinar. La crema d'aquests generadors de carbó vegetal, podia durar entre una setmana i deu dies, per la qual cosa mentre es controlava la seva “cocció”, ja s'anava preparant la següent sitja. Això permetia encadenar treballs en zones on la producció era suficientment abundant. En aquest mateix punt existeix una “barraca de carboner”, que és una petita construcció que donava refugi als que controlaven la sitja mentre aquesta cremava, ja que no es podia deixar sense vigilància ni un moment, tant per garantir el seu adequat funcionament com per evitar incendis.

Paral·lelament a aquesta activitat es produïa una altra que era la de la generació de calç. Veurem com molt a prop d'aquestes sitges hi havia diversos forns de calç que complementaven aquesta activitat. La roca típica del sòl mallorquí és la roca calcària o pedra calcària. Bàsicament es compon de Carbonat de Calci (CaCO3). En calcinar aquesta roca a temperatures de fins a 1000ºC, aquesta es deshidrata alliberant CO2 en el procés, i donant com resultat l’Òxid de Calci, també conegut com a calç viva. Aquest producte, àvid d'aigua, en combinació amb H2O produeix Hidròxid de Calci, calç morta o calç amarada, que, en diferents formes, en pols, en pasta, etc. serveix per a diferents camps de la construcció: per emblanquinar parets, per millorar les condicions sanitàries i tèrmiques, per fer morters i acabats de superfície, per desinfectar pous o cisternes, o fins i tot per desinsectar el bestiar i les seves dependències.

Cal destacar que aquests dos processos són complementaris. A les sitges s'utilitzaven els troncs de fusta gruixuts, amb molta massa i, per tant, amb una capacitat de generar carbó major. En canvi, als forns de calç s'utilitzava la llenya més petita o llenya cosina, ja que aquesta genera una flamarada molt més viva i fulgurant, degut a que té molta més superfície de contacte amb l'oxigen, ja que la seva secció és molt menor. Mentre que en un procés s'intenta controlar la quantitat d'oxigen existent en la crema, perquè la llenya no cremi i conservi el seu poder calorífic en forma de carbó, en l'altra es busca un foc viu i exuberant que aconsegueixi portar el forn a temperatures molt elevades que deshidratin la pedra. Cada tipus de llenya, venint de la mateixa vegetació, s'utilitza per a l'ús concret en el qual el seu potencial és major.

Aquesta complementarietat d'usos de la fusta talada permetia que alhora que es netejava el bosc sense generar cap residu no aprofitable, la qual cosa evitava incendis i augmentava la productivitat i utilitat del bosc, es generaven uns subproductes per a la construcció dels diferents edificis necessaris per a l'activitat de la finca, així com per mantenir-los higiènica i energèticament. Era un cercle tancat que s'iniciava amb pedra i fusta, elements totalment renovables en el nostre entorn, i que a través dels seus diferents usos i formes, permetien una simbiosi perfecta entre l'ésser humà i el seu entorn.

Aquestes activitats no eren en absolut contaminants. Encara que pugui semblar que en el procés de fabricació del carbó i de la calç es pogués estar emetent CO2 a l'atmosfera pels processos de combustió, cal fixar-se que en el procés complet, el balanç d'emissió és sempre negatiu; això és, es fixa més diòxid de carboni del que s'emet. En l'ús de llenya com a combustible, es considera que el balanç net no emet CO2, perquè durant la vida de l'arbre, aquest s'ha anat fixant i s'ha alliberat gran quantitat d'oxigen a l'atmosfera. Per contra, el carbó mineral i altres combustibles fòssils alliberen en el nostre temps un diòxid de carboni que va ser fixat fa milers de milions d'anys, i que ha romàs latent en el subsòl fins que s'han extret els combustibles i s'ha alliberat el seu CO2. La tala i poda controlada dels boscos, generant el combustible ecològic conegut com a biomassa, és totalment sostenible, sempre que sigui planificada i no es tracti d'una acció descontrolada. A banda d'això, la pròpia calç que s'utilitza en els diferents usos que hem esmentat anteriorment, a diferència del ciment, utilitza el CO2 existent en l'atmosfera per endurir-se. En el seu procés químic, l'hidròxid càlcic es combina amb el CO2 per tornar a crear el *CaCO3, és a dir, la roca calcària inicial amb la qual arrencava el procés. Això vol dir que al llarg de la seva vida, ja que la calç transpira i triga molts anys a endurir-se completament, va robant CO2 de l'atmosfera en quantitats que, si bé no són massa importants comparades amb el volum que absorbeix un bosc, contribueixen a disminuir la quantitat de diòxid de carboni en l'aire.

Com veiem, tots aquests processos que antany generaven unes sinergies molt profitoses per als habitants del territori, en l'actualitat han caigut en l'oblit per l'aparició de nous productes i processos industrials que els han fet obsolets i econòmicament inviables. Per desgràcia, molts d'aquests són altament contaminants en tot tipus de partícules i contribueixen enormement a generar gasos d'efecte hivernacle, responsables de l'escalfament global.